Una mica d’esportivitat....

Estem celebrant la Diada de l’Esport i aprofito per fer-ho extensiu a altres àmbits, com ara la dialèctica. I em refereixo a la polèmica sorgida per l’aprovació de la proposta de crear una regulació d’usos comercials i no comercials en planta baixa.

La competitivitat és necessària, un equip sense contrincant no pot jugar. La funció de l’ oposició és veure les coses des d’una òptica diferent a com les veu el govern, un excés en aquest aspecte és obstruccionisme, un defecte és “pasotisme” o “tant-se-me’n fotisme”.

Anem a pams i que cadascú tregui les seves conclusions.

Urgència vs. “corre-cuita”
Es tractava d’aprovar la proposta que ha de dotar-nos d’una normativa ara inexistent, no d’aprovar la normativa en sí mateixa. Sembla haver-hi consens en fer-ho, puc entendre la postura del Regidor del meu partit, en Lluís Blanchar, de que tot és faci d’acord amb el protocol i que quan es fan les coses per via d’urgència existeix el risc de deixar aspectes importants fora del tinter, i és una postura respectable, interpretar-ho com “tacticisme polític” em sembla desmesurat.

Jo, acostumat més al món de l’empresa que de l’Administració Pública, penso que les coses que són necessàries si es poden fer avui, millor que demà, per tant, aprovar-ho al setembre, em sembla millor que l’octubre, com també afegeixo que un any de suspensió de llicències per a l’Administració pot semblar un període curt, per a les empreses pot semblar una eternitat.

Agilitzar l’aprovació de dotar-nos de la normativa, em sembla adequat i necessari. Si aquesta “urgència” fos per aprovar el desenvolupament de la normativa i sense el nivell necessari de debat i consens en el si del Consell, si em semblaria una temeritat.

Reunions extraoficials
Estarem d’acord en que la paraula correcte és reunió no-formal, senzillament perquè el Consell no està formalment constituït encara. Extraoficial no vol dir necessàriament clandestina, el contingut semàntic addicional no és inherent a la paraula, sinó afegit. La reunió no formal, no hauria servit per aprovar el text de la normativa (si fos el cas), però si és útil per conèixer amb fidelitat la predisposició dels components del Consell a la proposta de regularitzar els usos comercials.

Resumint
Crec que el veritablement important és que cal treballar per portar el mateix concepte de planejament i ordenació urbanístic, a l’activitat comercial, i això es tant important, com fer-ho bé. A la esmentada reunió no formal es va fer palès que hi havia consens en regular, però hi han sensibilitats molt diverses en com s’ha de fer, les conseqüències d’ignorar això poden ser més greus que el problema que es pretén solucionar.

Posem fil a l’agulla tots i siguem més permeables a altres visions, que segurament poden enriquir la nostre.

Per que diem amor quan volem dir sexe?

Aquest era el títol d’una pel·lícula, que em serveix d’exemple per il·lustrar la trampa de les paraules i que el mateix fet, la mateixa paraula sembla significar el mateix per a tothom i no és així.

Ara no sabreu per on vaig, però continueu llegint.

Quan a l’ institut estudiava la Revolució Francesa, m’ explicaven (i ho continuen fent) que les causes havien estat diverses, la mala gestió i els despotisme del monarca, la nova classe social emergent (la burgesia), generadora de riquesa que els cortesans malbarataven i les idees de la Il·lustració, a través de l’Enciclopèdia va fer moure als intel·lectuals. Això que m’explicaven fa més de 25 anys, veig que encara es repeteix als nous mitjans com la Viquipèdia, consulteu a l’article que fa referència a aquest fet històric i veureu que diu, després torneu a aquest escrit.

Vaig tenir bons professors que en van empènyer a desconfiar d’aquestes explicacions tan lineals, i és que la realitat supera sempre a la ficció, que dirien. La contribució ideològica de la Il·lustració i l’Enciclopèdia van donar cobertura ideològica als fets revolucionaris, al canvi social. Avui encara hi han persones (el passat dissabte hi havia algunes) que afirmen que Internet encara no pot influir en la Societat, car és cosa de minories, som encara pocs els connectats, i jo em pregunto, quans “connectats” a les idees enciclopedistes hi havia llavors?, de fet, quantes persones sabien LLEGIR en aquella època?, i en cavi, tots els llibres d’història atorguen una importància clau a les idees de Rousseau i Montesquieu (si visquessin avui els hi dirien freakies en lloc d’enciclopedistes?) en la Revolució que va treure a totes les capes socials al carrer i van prendre la Bastilla.

Per cert, qui va prendre la Bastilla no van ser els burgesos (els grans guanyadors de la Revolució), ni tampoc els intel·lectuals, foren els camperols, potser per que es sentien injustament desplaçats pel vell ordre per que les despeses anuals superaven en un 20% als ingressos i que recórrer de forma creixent als préstecs portaria al país a la bancarrota .... dons no, la seva raó per lluitar foren les patates.

En una època en que havies de treballar un mes per comprar 1 Kg de carn, la patata era l’únic aliment assequible per a la immensa majoria de camperols, al 1788 no recordo els motius, però va haver una pèssima collita de patates, això va ser la gota que feu vessar el got de la paciència de la gent.

I allà es varen trobar coincidint en l’espai i el temps, lluitant per la mateixa Revolució, però cadascú per els seus propis motius, uns per gana, altres per ganes de poder i altres sorpresos per la repercussió de llurs idees.

Dues coses: una, que la informació te tendència a expandir-se més enllà del mitjà on s’ha creat, per tant, l’ultima frontera d’internet probablement arribi als més desconnectats i dues, els canvis socials no són fruit de la convergència ideològica, sinó de la convergència de circumstàncies, fets, idees i fins i tot, casualitats. La “Revolució Francesa” no significà el mateix per als intel·lectuals, per als burgesos o per als camperols, l’Estat propi per a Catalunya no significa el mateix per a tothom, no hi haurà convergència en l’acció fins que no entenguem això, no és una qüestió de lideratge, és qüestió de xarxa i diversitat.

Internet: nous espais de consens per un estat propi

Aquest dissabte he tingut ocasió d’assistir a un debat en el que es parlava de l’impacte que poden tenir els blocs d’Internet (i altres eines) en la vida política catalana i concretament en la reivindicació d’un estat propi.

Fa 10 anys quan vaig començar a parlar als empresaris i a la societat en general de la revolució que significaria un nou mon que emergia aleshores, Internet i de la transcendència que suposaria per a l’economia, les empreses i les persones. Per tant, m’interessava força el plantejament d’aquesta ponència.

L’acte va començar d’una forma lineal i ordenada, però ràpidament va esdevenir dinàmica entre els ponents, (llàstima no haver gaudit de més intervencions del públic), i és que no és fàcil encaixar les peces del trencaclosques, la necessitat de simplificar les coses per fer-les intel·ligibles xoca amb la realitat polifacètica, complexa i rica en matisos de les idees que s’estaven exposant.

Després de fer una “digestió” del que vaig sentir i del que vaig dir, he escrit notes i intentaré exposar-les d’una manera lineal, procurant no perdre aspectes importants de reflexió.

Volem un estat propi? Un estat propi és un objectiu o un mitjà?, m’explico, la solució als problemes actuals que té plantejada la societat catalana és tenir un estat propi? o tenir un estat eficaç i eficient? Un estat propi per el fet de ser propi és necessàriament millor o més eficient?, sovint és confon l’objectiu amb l’instrument.

El que realment necessitem és un estat eficaç, que funcioni, que ens doti del serveis que l’actual societat necessita, que la faci competitiva en el món globalitzat, que gestioni els nostres recursos de manera eficient, que no posi sostre al nostre creixement econòmic, social i humà.

L’actual Estat espanyol funciona amb les Comunitats Autònomes amb una mentalitat colonial del segle XVIII i especialment amb Catalunya, explota els seus recursos en benefici de la metròpoli i de les altres colònies més dòcils, a canvi ens posa sostre al creixement econòmic i les infraestructures necessàries, ens tracta d’estrangers perillosos quan una empresa amb domicili social a Catalunya pretén comprar un altre amb domicili a Madrid i no té cap recança quan qui vol comprar aquesta empresa és alemanya. Què vol dir aquesta asimetria absolutament kafkiana? dons que Alemanya està al mateix rang que Espanya i Catalunya és una colònia subordinada, com gosa competir en el mercat energètic global amb la metròpoli?

En el plànol polític costa d’entendre que l’Estat Central clami al cel dient que l’Estatut Català té disposicions anti-constitucionals i les mateixes disposicions al Estatut d’Andalusia són perfectament assolibles?.

Es va dir al debat que els espanyols no ens volen ...jo no sé com pensen els espanyols, però tinc ben clar que l’Estat Espanyol és una cosa i els habitants un altre i aquest situació és amb l’Estat Espanyol, que no fa els deures.

Com a professional autònom i independent he tingut sempre la idea de que si vols ésser ben servit fes-te tu mateix el llit i per tant sembla lògic que tenir un estat propi sigui una bona manera de trencar aquesta dependència nefasta, però no oblidem mai que l’objectiu és tenir un Estat que funcioni amb eficàcia i justícia social, si l’actual s’entesta en anar posant pals a la roda eternament, no hi ha més sortida que lluitar per una alternativa, personalment seré igual de crític amb l’ incompetència pròpia com amb la forana i això ho aplico tant per el que fa a l’Administració del país com a la del meu municipi.

No em vull estendre més en aquest post, deixo per als propers l’ influència del mon digital en el món “real” ....

Si no funciona.... canvia-ho !!!

No estem una mica tips de veure sempre les mateixes mesquines discussions? que si la meva pilota és mes gran que la teva, que si m'has dit tonto... discussions de pati, oi? però que quan el pati és la tribuna política, ja no fa tanta gràcia, perquè mentre discutim no fem feina i si no fem feina, el ciutadà ho paga.
Això no vol dir que hem de deixar de discutir, oi que és evident?, dons encara hi ha qui pensa que o blanc o negre, o ens passem la vida atacant al contrari per el fet de ser contrari o li hem de fer l'ona.
Senzillament, hi ha un moment per discutir i un moment per actuar, pensar i actuar, van juntes, són inseparables.
Això te a veure amb les postures sovintejades per alguns polítics (persones que a més de la seva vida, exerceixen una activitat pública),o són passius, esperen a veure que passa, no es mullen. Altres estan instal·lats en el "no" permanent, en la crítica com a pràctica esportiva, quan ho fan malament perque ho fan malament i quan ho fan be perque ho fan malament (que vol dir que no ho fan com a mi m'agrada).
La critica indiscriminada, farisea, demagògica i sistemàtica acaba perdent credibilitat, acaba per reduir l'eficiència de la persona criticada, que cada vegada està més preocupada per com fa les coses, enlloc de quines coses fa, resultat:de mica en mica dediquem més energies a defendre's i menys a produir, el perjudicat: vostè!.
La solució és ben senzilla d'entendre, (encara que no-fàcil de dur a la pràctica), la critica ha d'anar acompanyada de dades objectives que avalin l'anàlisi, si són opinions, s'han de deixar ben clares, no vendre opinions com a dades objectives (molta gent ho fa). Dosificar la critica, deixar respirar a l'altre, el que ens interessa com a ciutadans és que les persones amb responsabilitats a l'Administració Pública FUNCIONIN, facin feina. Bloquejar al contrincant pot ser interessant sota la perspectiva de la competició política, però nefast per al ciutadà, no perdem el Nord.
En el món comercial (en el que porto més de 20 anys) sempre la competència és el pitjor, és l'enemic a combatre, és la mala bèstia que ens allunya dels beneficis, hi han documentadisims casos de guerres entre competidors, abaixant els preus, oferint complements, guerra bruta, etc. fins al punt de cremar el mercat i un cop fet, no té arreglo, s'ha acabat per a tots.
Per això en altres mercats, quan la guerra se surt de mare, els més intel·ligents pacten amb la competència unes regles del joc que permetin mantenir sa el mercat i puguin viure tots, i puguin competir, és clar, dons sense competència, sense el contrari, sense foscor no existeix la llum, es necessiten.
És qüestió d'equilibri, res més.

Presentació

Sovint em passa que veient o escoltant a algú, faig els meus raonaments, ara estic d'acord ara no, això amb matisos.... i així es va construint el meu criteri, ja em va bé, però si vull influir d'alguna manera en el meu entorn immediat, ho haig de comunicar, ho haig de fer saber a altres persones, sotmetre-ho al judici del punt de vista d'altres, que ho retorçaran, li buscaran les voltes, ho aplaudiran. Sigui quin sigui el resultat, alguna cosa s'haurà mogut, haurem guanyat alguna cosa, s'haurà "enriquit" (cueces o enriqueces, que deia l'anunci), dons enriquim...

Intentarem des d'aquest blog enriquir-me de criteri, compartint amb vosaltres,estimats lectors, aquestes reflexions que fins ara bullen dins de les parets del meu crani.

Són reflexions sobre coses que passen a la gaia vila d'Arenys, el meu poble, que no deixa de ser el mateix que passa al meu País, però a menor escala.